Música en blanc i negre

Música en blanc i negre (Música Global, març de 2010) és el segon disc en solitari de Jofre Bardagí. Un disc molt personal i diferent, que poc té a veure amb els seus treballs anteriors amb Glaucs o en solitari. Un disc que sorprèn, allunyant-se totalment de complexes o limitacions comercials. Ha estat produït per Jofre Bardagí i Dani Ferrer (actual teclista de Love of Lesbian i teclista col•laborador de Marc Parrot) amb qui en Jofre treballa des de fa més de 5 anys. També hi col•laboren DJ Gato (resident a Razz Club), Xavi Molero (Sanpedro) Àngel Valentí, Alexandre Rexach i Miquel Sospedra (Glaucs) i Josep Mª Baldomà (Sidonie) entre d’altres. El disc ha estat mesclat per Jordi C. Corch a Infusiones Musicales i masteritzat per Marc Parrot a Grabaciones Silvestres.

Es tracta d’un àlbum amb textos directes i colpidors, amb uns arranjaments musicals acurats fins l’últim detall i molts matissos que fan d’aquesta Música en blanc i negre, un disc especial, gens convencional, impossible de gaudir del tot amb una sola escolta. Esborra del cap qualsevol idea preconcebuda que tinguis de Jofre Bardagí, perquè aquest disc s’ha d’escoltar des de zero.

Jofre Bardagí és un d’aquells artistes capaços de crear himnes del pop en català quan s’ho proposa, ja es tracti d’un tema eurovisiu, una cançó d’homentge al FC Barcelona o d’una balada que es converteix en clàssic català contemporani. A Jo faig cançons, publicat l’any 2004, hi va aconseguir plasmar unes lletres sinceres, pronunciades des del cor, sense metàfores i amb la necessitat d’obrir-se i trobar la complicitat dels seus oients. Amb Música en blanc i negre, que sortirà a la venda a finals de març, Jofre Bardagí arriba a la seva catarsi artística plena: en aquesta ocasió ens mostra les seves inquietuds i influències artístiques, aquelles que sempre l’han acompanyat però que ha contingut i dosificat al llarg del temps. Deixant de banda qualsevol mena de fòrmula, ofereix un manifest on la imaginació preval per damunt de tot. Aquesta combinació de sinceritat musical i lírica esdevé una veritable joia, i posa el llistó molt alt per als discos en català que han de venir en aquest any 2010.

Els tretze temes que conformen l’àlbum ofereixen un ventall d’estils allunyats de tota comercialitat però capaços de connectar amb els nostres sentits de manera absolutament inconscient. En Jofre recupera molt subtilment l’essència que va fer que Glaucs es desmarquessin de les modes als anys 90 i per moments l’herència Beatle i l’empremta de la seva antiga banda s’adverteix a temes com La paraula amor o Sense dignitat, amb el seu vessant més intimista, revestint la seva melodiosa i delicada veu d’un acompanyament subtil i de tast exquisit. Amb Maleït Houdini ens arriba una cançó del Jofre Bardagí en estat pur, un diàleg de guitarres que reforça l’intensitat d’una lletra cantada directament des de les entranyes. Just a continuació, la cançó que obriria la hipotètica cara-b del disc, ens trobem tot el contrari: Gestió deficient del temps conté dos minuts plens d’emocions que es deixen anar a poc a poc, amb la sensibilitat a flor de pell que transmet una veu nua i un senzill acompanyament amb el piano i una tendra base electrònica.
Si hem de citar-ne influències en aquests disc el primer nom que ve al cap és el de Sigur Rós al tema que obre i dóna nom al disc, una introducció instrumental d’esperit post-rock i atmosferes glaçades. L’altra influència inherent al Jofre i que encara no havia manifestat en una composició seva són els Radiohead. En aquest disc la hi trobem a tres dels millors talls del disc: a Fas tan mala cara hi ha una certa èpica sincera i sense pretenciositat; Ball de bastons és un exercici de psicodèlia indie de darrera generació, amb un riff constant i irresistiblement hipnòtic; finalment, amb Felicitat el Jofre Bardagí trenca amb l’enfocament oníric del concepte i ens mostra que el miratge inicial del camí planer cap a la felicitat es converteix en un viatge tortuós i intens.

En Jofre també supera amb escreix la maleïda síndrome del disc en solitari: per norma general, els cantants que han format part d’un grup i han emprès la seva carrera per separat tendeixen a publicar discos con la veu és l’eix central i omnipresent de totes les composicions. En paraules planeres, no callen mai. Amb Música en blanc i negre ens trobem sortosament el contrari, un equilibri perfecte entre passatges instrumentals i parts vocals, amb cabuda fins i tot per experimentacions allunyades del pop. Del tot inesperades són les textures sonores de les matinades eternes que, amb un cert onirisme neguitós, reflecteix El significat de dormir. Com també és poc usual en un disc del Jofre Bardagí trobar una aproximació cinemàtica al jazz com fa a No he deixat de patir per tu. A Hi ha algú al pis de dalt veiem una aproximació propera a la que en fa el gènere dels musicals, amb una tornada eminentment pop i passatges instrumentals amb arranjaments de vents i cordes que fins i tot evoquen les composicions de l’Alan Parsons i l’Eric Woolfson. Per tancar el disc, U més u és més que dos constat que amb Música en blanc i negre trenca amb tots els convencionalismes, essent capaç a l’hora de passar de la subtilesa i el preciosisme a la intensitat i l’explosió sensitiva.

Àngel Ybáñez (simbenia.com)