És molt bonic tenir amics.
14 Jun 2010
Us penjo aquí la columna que va escriure aquest divendres passat el meu amic Pep Blay al diari avui. És un escrit que em va emocionar molt. gràcies Pep.
ROGER I JOFRE
Dos artistes: Roger Mas i Jofre Bardagí. Dos àmbits: de la cançó al rock i del rock a la cançó. Dues maneres d’entendre la música: el poeta que filosofa i el cantant que es sincera. Dues fórmules de compondre: el que beu de les arrels catalanes i les acosta als gèneres anglosaxons, i el que beu de la música anglosaxona per acostar-la al català. Dues influències: Sisa i els Beatles. Paolo Conte i Radiohead. Dos tractaments del llenguatge, l’un disfressat de literatura, l’altre despullat del cor. Dues visions de la crítica: l’un lloat i consagrat; l’altre menystingut i ignorat. Dues trajectòries, dues perspectives de futur: el que inicia l’última generació de músics independents, el que pertany al final del rock català. Dos públics diferents: l’arriscat més comercial i el comercial més arriscat. Dos grans discos del 2010: A la casa d’enlloc i Música en blanc i negre. Dos singles preciosos: El calavera i Fas tan mala cara. Dues veus masculines amb un talent innat, de bellesa natural.
Avui el Palau de la Música posarà la catifa vermella a Roger Mas. El pròxim dimarts Jofre Bardagí es defensarà en acústic a la sala B del Luz de Gas. Dos escenaris massa llunyans. Dos brillants molt diferents. Dues sorts: de menys a més, de més a menys. El Roger va fer del que ell volia el que els altres volen. El Jofre va passar del que els altres volen al que ell volia.
Pep Blay

Hola a tothom.

